Ressenya de Cien años de soledad de Gabriel García Márquez
Cien años de soledad és una de les grans obres literàries del segle XX. Gabriel García Márquez la va escriure durant divuit mesos després de trobar la inspiració en una visita que va fer, juntament amb la seva mare, al seu poble natal, Aracataca. Ja en algunes obres anteriors l'escriptor colombià feia referència al poble fictici de Macondo i a alguns dels seus personatges, que queden finalment immortalitzats en aquesta novel·la.
El text consta de vint capítols que no estan titulats, on se'ns presenten les històries del poble de Macondo i els seus habitants, centrant-se en la família Buendía. En els capítols inicials l'autor explica com va ser la creació de Macondo, per què Úrsula Iguarán i José Arcadio Buendía han de deixar el poble de Riohacha i com altres parelles i famílies van decidir seguir-los i establir-se a Macondo, que apareix a través d'un somni que té José Arcadio Buendía. En els capítols centrals del llibre hi descobrim la genealogia de la família Buendía, les seves activitats socials, polítiques, amoroses i també econòmiques, i la seva relació amb el poble, que mica en mica es va desenvolupant tecnològicament i va obrint-se a la resta del món. Finalment, els darrers capítols ens mostren una decadència tant a la família dels Buendía com a Macondo mateix. Així doncs, durant els cent anys que dura el relat coneixem a fons la història de Macondo a través de les set generacions de la família Buendía, des dels seus inicis fins al seu final tràgic.
Alguns dels grans temes que tracta la lectura són la mort, l'incest i la soledat. A través d'una tècnica d'escriptura molt propera a l'oralitat, amb temps narratius que van i venen del present al passat i també al futur, Gabriel García Márquez aconsegueix captar l'atenció del lector barrejant realitat i ficció, que es recull en el corrent narratiu del realisme màgic, utilitzant un narrador extern que condensa tota la història i només explica els episodis essencials. Aquest narrador té una manera de presentar-nos el relat força particular, ja que explica de la mateixa manera allò que és real del que no ho és, contant històries inversemblants sense donar gaires explicacions sobre per què són així, i tracta amb la mateixa naturalitat i innocència els fets tràgics dels que no ho són. Ho podem exemplificar amb el següent fragment que parla de Pietro Crespi:
"El dos de noviembre, día de todos los muertos, su hermano abrió el almacén y encontró todas las lámparas encendidas y todas las cajas musicales destapadas y todos los relojes trabados en una hora interminable, y en medio de aquel concierto disparatado encontró a Pietro Crespi en el escritorio de la trastienda, con las muñecas cortadas a navaja y las dos manos metidas en una palangana de benjuí." (pàg. 105).
Per tant podem observar-hi una manera gairebé deshumanitzada o desvinculada totalment del dramatisme d'explicar un suïcidi, desenvolupant una explicació més aviat descriptiva de l'escenari i no tant emocional, com estem normalment acostumats a llegir.
Una altra curiositat narrativa és l'ús del temps en el relat. Per apropar-se més a aquesta oralitat que comentàvem, Gabriel García Márquez ens fa saltar d'un futur que sabem que ja ha passat a un passat que s'està esdevenint. De fet, el mateix llibre comença així: "Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo" (pàg. 8). Sembla que la temporalitat sigui una barreja entre el transcurs lineal al que estem habituats combinat amb episodis cíclics. Aquests episodis circulars els podem trobar en el naixement de cada nou personatge de la família Buendía, que adopta el nom d'un dels seus avantpassats i també una part de les seves característiques psicològiques i de caràcter. Això queda palès quan al naixement dels bessons José Arcadio Segundo i Aureliano Segundo, Úrsula creu que els deuen haver canviat al néixer perquè un té les característiques dels Aurelianos tot i dir-se Arcadio i viceversa. Aquesta successió de destins que provenen dels avantpassats i que es van repetint, com les relacions d'incest entre la família en els casos d'Úrsula i José Aureliano Buendía que són cosins, o Aureliano José i Amaranta que són nebot i tieta respectívament i entre algunes altres, creen un cercle viciós al voltant dels Buendía que va fent avançar la història fins que el poble entra en decadència i acaba la nissaga familiar d'Úrsula i José Aureliano.
La mort, tot i que als primers capítols no existeix per Macondo, perquè tal i com deia José Aureliano Buendía no tenien ni cementiri, és un joc constant en la lectura. El mateix llibre és una al·legoria d'aquesta mort: Macondo neix i mor a l'obra, és un món de pau que es va autodestruint amb l'aparició de la tecnologia i l'obertura del poble al món, que passa de ser una vil·la reclosa en ella mateixa a obrir-se camí cap a les empreses bananeres o l'arribada del ferrocarril, la introducció de la política i les guerres. També és admirable la combinació que crea Gabriel García Márquez incloent diàlegs entre vius-morts, talment com si la vida i la mort compartissin un mateix espai, o amb l'escena on fan creure a Úrsula que és morta. L'ambigüitat d'aquest fet fa que sembli que la família Buendía no tingui por a la mort, perquè no es tracta d'un punt i a part, sinó de la continuació de la vida des d'una altra perspectiva.
L'incest podríem dir que és la maledicció dels Buendía. Els persegueix des que Úrsula i José Arcadio Buendía es casen tot i ser cosins, i ella adverteix que aquest fet pot propiciar el naixement d'un fill amb cua de porc. Aquesta és la principal raó per la qual marxen de Riohacha i funden Macondo, fugint de la culpabilitat que senten, sobretot Úrsula, d'estar plegats, i més despérs de la mort de Prudencio Aguilar. Podríem dir, doncs, que l'incest és el motor, el punt de gir que fa que comenci la història. Cien años de soledad és un llibre on l'atmosfera de reclusió, soledat i melangia es llegeixen des de la primera línia. La majoria de personatges que apareixen a la lectura tenen la incapacitat d'estimar o sentir emocions, com el clar exemple del Coronel Aureliano Buendía, que després de la mort de la seva dona, de poc és de nou anys d'edat, és incapaç de sentir res més, i un cop acabada la guerra, on té disset fills, i firmat el contracte de pau, només sap fer i desfer peixets d'or. Un episodi que recalca aquest sentiment de solitud és quan arriba a Macondo la pesta de l'insomni, que causa oblit. Què pot haver-hi més dolorós que perdre la identitat d'un mateix i de tot allò que ens envolta? De no ser capaços de recordar el sentit de la vida? Podríem dir que aquest fragment recorda a la malaltia de l'alzheimer i que l'escriptor sap transmetre fidedígnament aquesta sensació de melancolia i buidor.
També és interessant de recalcar el pes de la cultura popular, de gent poc instruïda, que va apareixent al llarg de la història. Ja des d'un inici, el temor que sent Úrsula per haver-se casat amb el seu cosí, que pot derivar a tenir fills amb cua de porc, està basat en creences orals, que es transmeten de generació a generació. Hi veiem, doncs, forces paral·lelismes amb la Bíblia i el temor catòlic que s'inculca a la majoria de societats. També podem mostrar aquest folklore de la incultura a través del següent fragment: "[...] conocían el fanatismo de algunas madres que enviaban a sus hijas al dormitorio de los guerreros más notables, según ellas mismas decían, para mejorar la raza" (pàg. 119).
Un aspecte molt revelador és la importància i el pes que té la dona dins de la família Buendía. Úrsula és la matriarca, la que fa tirar endavant la família i que s'encarrega de l'economia de la casa, així com d'advertir dels possibles problemes que poden tenir la resta de Buendías si viuen en pecat. Per aquest motiu, per exemple, fa fora de casa a Rebeca i José Arcadio, que són com germans, ja que considera que és una deshonra que estiguin junts. Fins a la seva decrepitud, Úrsula es mostra a la lectura com un puntal fonamental, que sap posar els punts sobre les is. És la peça que aporta llum dins de la bogeria global dels Buendía.
Per concloure, podem dir que Cien años de soledad és una obra tangible i real, que provoca que imaginem que fàcilment la podríem viure. La seva lectura és molt elaborada, amb gran quantitat de personatges i moments diversos que es van barrejant i entrellaçant durant el text, però el seu llenguatge és força planer i la manera com construeix la història a través del realisme màgic, fa que sigui una obra poc feixuga. A través d'aquesta barreja entre realitat i ficció se'ns subratlla la violència que està present a la vida quotidiana, que mica en mica van desenvolupant els mateixos membres de la família Buendía, en un clima tempestuós que acaba ofegant Macondo.
Pensem que la transcendència que té l'obra és deguda al món que explica, que inquieta a qualsevol lector i el deixa atordit per la força dels esdeveniments. Gabriel García Márquez crea un llibre-arbre genealògic impressionant, que pocs escriptors podrien aconseguir amb tanta veracitat i vitalitat sense perdre's en explicar les relacions entre uns i altres. Potser aquesta és una de les parts que pot desencantar més al lector, que si no està acostumat a llegir, pot tenir problemes de retenció dels llaços familiars entre els personatges de Cien años de soledad i per tant se li pot dificultar la lectura.
Trobem molt interessant la manera com la mort es reflexa en el llibre, de manera que vius el naixement, la vida adulta i la decadència de Macondo i de la família Buendía al mateix ritme que la lectura: coincideixen en l'inici del coneixement de la història, el nus d'aquesta i l'acabament amb la mateixa mort de la família i el despoblament de Macondo. És una història que s'acaba menjant a ella mateixa, com un peix que es mossega la cua, ja que al final de tot veiem com Aureliano Babilonia acaba convertint el futur en el present que està vivint. Gabriel García Márquez condensa cent anys en un instant, convertint tota l'existència del poble de Macondo en un reflex d'un mirall, que una vegada s'ha reflectit s'esborra de la memòria i no deixa cap tipus d'empremta, perquè a més a més no hi ha ningú que ho pugui testificar.
Tot i que se sap que Macondo està basat en algun poble colombià no podem ignorar que és un exemple universal de canvis que pateix una societat, de tot allò que creiem perdurable però que acaba sent efímer. Aquest llibre està replet de problemes socials, polítics, econòmics i morals propis de la nostra societat, i no deixa de ser una història alliçonadora com els contes infantils que tan bé coneixem. Macondo comença sent un paradís, però el pecat de l'incest i de voler un futur més desenvolupat, més obert al món, els comença a aportar tragèdies com la guerra, la companyia bananera, etc, fins que la mateixa obertura els porta el final de Macondo i el compliment de la "profecia" dels Buendía: el naixement d'un nadó amb cua de porc, per haver ignorat una norma socialment establerta. Així doncs, Cien años de soledad és una història amb moralina.
Ens sembla sorprenent el personatge de Melquíades, perquè ens fa recordar al mite de la caverna de Plató. El gitano mostra un món que els habitants de Macondo desconeixen, igual que els que estan presos dins la caverna i que només veuen les ombres de la gent que hi ha darrere seu. Els avançaments tecnològics i científics serien aquestes ombres que la gent de Macondo són incapaços de veure, i José Arcadio Buendía seria un dels presoners de la caverna que comença a dubtar i vol veure què hi ha més enllà de Macondo, què hi ha a l'exterior de la caverna. Tot i així, com ja hem comentat, això acaba sent una poma enverinada, però aquest rerefons filosòfic fa molt pel personatge de Melquíades, que és un pou de ciència i un home viscut.
Finalment, i ja per acabar, voldríem fer la reflexió sobre la semblança del realisme màgic, que combina realitat i ficció, amb els corrents surrealistes, ja que aporta elements de bogeria a la normalitat, com converses entre morts i vius d'una manera totalment ordinària. Cien años de soledad és un llibre que deixa entreveure un futur que ja està escrit o que és fàcilment desxifrable, i que fa creure que les accions que anem fent al llarg de la vida ens encaminen cap a un destí i no cap a un altre, i que per molt que passin cent anys, tot s'acabarà consumint en un instant previsible.