Actualment les avantguardes són força conegudes pel públic general, sobretot pel que fa a les seves expressions en art pictòric, el cinema o la literatura. Però quina era la música que acompanyava a aquesta època? Posem de relleu la música futurista i com aquesta va trencar amb tot allò "antic".
A principis del segle XX a Europa van començar a sorgir una sèrie de moviments que volien trencar amb la música italiana que seguia sent fidel als antecesors del segle XIX com Verdi. Aquestes noves propostes van sorgir en el context europeu de les avantguardes, i es van topar amb el futurisme, un moviment radical que es va iniciar el 1909 amb la publicació del Manifest Futurista de Filippo Tommaso Marinetti (1876-1944). Aquest moviment apostava per l'actualizació agressiva i constant de les arts i la cultura, amb la destrucció paral·lela de tots els referents culturals del passat per fixar-se única i exclusivament en el futur. Per això els era de gran interés tot allò que estigués relacionat amb la tecnologia i la indústria, on el progrés i l'evolució eren els elements principals. Els temes principals en els que es centraven eren la ciutat, la fàbrica, el dinamisme, la velocitat i l'electricitat. La vocació totalitaria dels futuristes, amb el seu desig incansable d'impregnar-ho tot amb el seu missatge va arribar també a la música.
Exemple de futurisme en el cinema: Thaïs (1917), d'Anton Giulio Bragaglia. L'única mostra de cine futurista italià existent, conservat a la Cinemateca Francesa.
Tot i que qui es va començar a interessar per la música del futurisme va ser Francesco Balilla Pratella (1880-1955), qui va generar l'estética musical propia del futurisme va ser Luigi Russolo (1885-1947), que als seus inicis era pintor. Russolo va quedar impressionat en veure un concert de Pratella.
Així doncs, Luigi Russolo va començar a defensar que l'oïda humana s'havia acostumat a la velocitat, l'energia i el soroll degut al canvi que s'havia donat en la societat, que va passar d'agrària a industrial. Aquest fet va comportar nombroses modificacions en la població, des d'una emigració de la gent del camp cap a les ciutats fins a una divisió del treball per especialitzar-lo, i també nombrosos avenços tecnològics com per exemple la invenció de la màquina de vapor.
El compositor italià pensava que s'havien de substituir els timbres limitats de les orquestres i els instruments pels nous sons (sorolls) que afloraven a les ciutats. Per fer-ho possible va inventar-se la màquina del soroll, que va anomenar intonarumori, i que consistia en un generador de soroll acústic del qual se'n podia controlar la dinàmica (intensitat sonora determinada en les dinàmiques de p, mp, mf, f...) i l'altura (determinada en Hz). Era la màquina entonadora de soroll.
Mostra de com sona un intonarumori:
La seva música, que podríem anomenar experimental, i que va fer abans i després de la Primera Guerra Mundial, estava formada per sons propis de la ciutat i la industrialització: sons de tramvies, motors de combustió, el soroll de la multitud, rugits, xiulets, xiuxiueigs, sons metàl·lics... sense oblidar-nos del seu instrument predilecte, l'intonarumori.
Russolo jugava amb tots aquests sons per revelar-se contra el que es considerava música en aquell moment, tal i com la resta de futuristes feien amb l'art. Exaltava la velocitat que donava la màquina i sobretot, reivindicava la màquina com a propi art (la màquina era la que creava la música).
Totes aquestes idees sobre com havia de ser la música futurista es troben al manifest l'art dels sorolls (L'arte dei rumori, març 1913) que va escriure el mateix Luigi Russolo en una carta dirigida a Francesco Balilla Pratella, de qui ja hem parlat abans.
Manifest "L'arte dei rumori" de Luigi Russolo
En aquest manifest, el compositor deixa ben clar que durant els segles anteriors "la vida es va desenvolupar en silenci o, com a màxim, amb sordina". Russolo repassa de manera general les diverses etapes musicals per adonar-se que en l'actualitat on vivia la música intentava cada vegada més apropar-se al so-soroll (començaven les dissonàncies i l'escala dodecafònica de Schönberg, Webern i Berg).
A continuació podem escoltar Pierrot Lunaire de Schönbert, un clar exemple que la música cada vegada s'apropava més al que Russolo anomenava "so-soroll":
Al manifest Luigi Russolo també deia que "s'ha de trencar aquest cercle restringit de sons purs i conquerir la varietat infinita dels sons-soroll". Defensava que no tots els sorolls són desagradables i exposà la seva manera de regular harmònica i rítmicament els sorolls. De fet, cal destacar que per donar més verossimilitat a la seva teoria musical, Russolo va crear una notació musical diferent a la que hi havia, i que anomenà notació enharmònica. A continuació podem veure una mostra d'aquesta notació en una de les partitures que ell va compondre:
"Risveglio di una citta" de L. Russolo
A més a més, el compositor italià va crear una orquestra que es basava en sis famílies de sorolls:
1- Explosions, trons, esclats, detonacions
2- Raneres i sibil·lacions
3- Xiuxiueigs, murmuris i refilades
4- Cruixits i espetecs
5- Percussió de metall, fusta o pedres
6- Veus humanes o animals quan bramen, riuen, tenen el singlot o ploren
Russolo es va aventurar el 1913 a fer el primer concert amb l'intonarumori al Teatre Storchi de Mòdena, i més tard en va fer un altre a la Villa Rosa de Filippo Tommaso Marinetti, a Milà, on hi va assistir gent de prestigi com Stravinsky i Diaghilev. També es va voler formar una orquestra d'intonarumoris. Tot i així, no va tenir gens d'acceptació entre els espectadors, que van trobar la proposta massa transgressora i que presentava diversos problemes degut al seu estat primitiu.
Luigi Russolo va compondre diverses peces per aquest instrument, de les quals en destaca Risveglio di una città, de 1913, com el que ell va escriure en el seu manifest: "Travessem una gran capital moderna, amb les orelles més atentes que els ulls, i gaudim distingint els refluxes de l'aigua, de l'aire o del gas dels tubs metàl·lics, el rogit dels motors que bufen i pulsen amb una animalitat indiscutible, el palpitar de les vàlvules, el vaivé dels pistons, les estridències de les serres mecàniques, els salts del tren als rails, l'estallit de les fustes, el tremolar dels tendals i les banderes":
O també trobem Serenata per intonarumori e strumenti, composada entorn el 1920, que teniu a continuació:
Actualment podem veure intonarumoris exposats en alguns museus on fan performances per ensenyar al públic com funcionaven, com aquest exemple exposat al Museu Coleção Berardo, de Lisboa, al 2012:
Penso que Luigi Russolo ha estat pioner en l'exploració de la música experimental i la música concreta, i que podem trobar la seva influència en la música electrònica, ja que molta utilitza sorolls per fer una base (que anteriorment ni es plantejaven per afegir-los en una peça musical) i es fomenta en la repetició. També ha influït en diversos artistes com Art of Noise (el seu nom prové del manifest L'arte dei rumori), DJ Spooky i Francisco López.
En la cançó que teniu a continuació d'Art of Noise es poden reconèixer fàcilment sorolls metàl·lics que construeixen la base, així com altres sorolls irreconeixibles que remeten a la música futurista de Russolo, i fins i tot per la narrativa del vídeoclip, es pot veure com un instrument clàssic com és el violí es veu destrossat davant de l'ús d'altres elements com una serra mecànica.
Finalment, cal reconèixer que en la música de culte el llegat de Luigi Russolo no ha transcendit, i que no es parla gaire d'aquest tipus de música. De fet, als conservatoris, quan es fa història de la música, es parla de l'evolució de la música fins al dodecafonisme i l'atonalisme (i després de música moderna com el jazz, etc), però no s'expliquen les músiques avantguardistes de manera habitual, tot i que seria interessant i enriquidor conèixer les propostes que fan en tots els moviments, i les avantguardes, com qualsevol altre corrent, també poden aportar idees.
________________
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
- Autor anónimo de El ruido y la música (2014) Futurismo y música I: Pratella. Recuperado desde http://elruidoylamusica.blogspot.com/2013/03/futurismo-y-musica-ii-los-intonarumori.html
- Autor anónimo de El ruido y la música (2014) Futurismo y música II: Russolo y El arte de los ruidos. Recuperado desde http://elruidoylamusica.blogspot.com/2013/03/russolo-y-el-arte-de-los-ruidos.html
- Autor anónimo de El ruido y la música (2014) Futurismo y música III: Los intonarumori. Recuperado desde http://elruidoylamusica.blogspot.com/2013/03/futurismo-y-musica-ii-los-intonarumori.html
- Chessa, L. (2012) Luigi Russolo, Futurist: Noise, Visual Arts and the Occult. University of California Press. California. ISBN 978-0520270633